Durant el mes de Desembre passat Barcelona IVF va plantejar la següent pregunta en la seva enquesta:
L'úter de lloguer NO és legal a Espanya, creus que hauria de legalitzar-se?
La majoria de les persones que van votar (67%) van opinar que s’hauria de legalitzar en casos amb criteri mèdic. Un 17% van opinar que en cap cas i un 17% que hauria de legalitzar-se en qualsevol cas.
Últimament el tema de l'úter de lloguer està continuament en els mitjans de comunicació arran de diversos personatges famosos que han optat per aquesta opció per a ser pares. Són moltes les parelles a Espanya que per diferents motius opten per la subrogació en països en els quals aquesta alternativa és legal.
L'úter de lloguer (o gestació per substitució o mare subrogada) no és una tècnica legalment autoritzada a Espanya. La Llei espanyola estableix la nul·litat de qualsevol contracte entre tercers i una mare per a la cessió, remunerada o gratuïta, del fill nascut després d'un embaràs, determinant que la filiació és determinada per qui pareix.
És cert que aquesta pràctica és objecte d'una gran controvèrsia jurídica i que, mal utilitzada, com tantes altres, pot portar a situacions èticament reprovables com l'explotació de dones necessitades econòmicament o el fet que algú vulgui “evitar-se” els problemes que es puguin relacionar amb un embaràs (sobretot quan aquests es limitin a problemas relacionats amb el desenvolupament de la carrera professional o l'afectació de l'estètica del cos de la dona). No obstant això també és cert que negar aquesta possibilitat a aquelles dones que a causa d'una determinada patologia no poden tenir fills també podria vulnerar el dret d'aquestes persones a tenir descendència i a procrear. Aquest és considerat bàsic als Estats Units, derivant directament del dret a la privacitat de l'individu, mentre que a Europa encara es discuteix si el crear vida de manera activa, és a dir reproduir-se, és un dret. De fet ni la Declaració dels Drets Humans, ni la Comissió directiva dels Drets Humans del Consell d'Europa,ni la Constitució espanyola l'esmenten explícitament, encara que tots recullen el dret a crear una familia. Malgrat aquesta manca de menció explícita, ja hi ha països de la Unió Europea, com el Regne Unit i Grècia, on baix determinats suposats i en condicions restrictives es pot dur a terme. És cert que cal prevenir tota una sèrie de situacions que poden tenir lloc durant un procés que sol durar 9 mesos, com la separació dels cònjuges durant el procés de gestació, les potencials complicacions vitals que una gestació pot suposar per a una mare subrogada (augmentades en casos de gestació múltiple) o la negativa de la mare gestant a lliurar al seu fill una vegada nascut. I també és cert que es necessita una legislació limitativa que impedeixi el mal ús d'aquesta tècnica, com ja existeix en el cas de la donació d'òvuls , tècnica a la qual només es pot recórrer quan existeixi una indicació mèdica que la justifiqui, o en la selecció d'embrions amb finalitats terapèutics, on els casos són revisats i autoritzats per un comitè d'experts. Així que el nostre parer és que existeix en aquest país la capacitat legislativa i la maduresa ètica suficients per a establir les condicions en les quals una gestació podria ser portada per una mare subrogada. Per a nosaltres, sense entrar a avaluar si procrear és o no un dret, el problema radica en el fet que negar a aquestes persones la possibilitat de tenir un fill suposa un perjudici comparatiu amb unes altres que fins i tot tenint patologies que els impedeixen tenir fills, com la falta d'ovaris o l'absència de funció ovàrica com en els casos de menopausa precoç, poden recórrer a una donació d'òvuls per a tenir la seva descendència. Si no es tenen ovaris o aquests no funcionen es pot ser mare, si no es té úter o aquest ha demostrat que no serveix no es pot. Per tant seria molt senzill determinar que grups de pacients podrien accedir a aquests tractaments. Aquelles pacients que no tenen úter o en les quals es demostri de manera fefaent (si fa falta per més d'un facultatiu o per un comitè d'experts que avaluï el cas) que el seu úter no és capaç gestar o permetre portar una gestació al seu terme (fallades d'implantació o avortaments recurrents). Quedarien als llimbs de la discussió ètica aquelles pacients de les quals el cos rebutja els embarassos per mecanismes probablement autoimmunes que encara desconeixem. Tampoc, en la nostra opinió, hauria de ser molt difícil establir les condicions de gratuïtat o compensativas per a una gestació subrogada, tal com la Generalitat de Catalunya ja ha fet en el cas de la donació d'òvuls. Per tant, d'acord amb la majoria de les persones que han votat en la nostra enquesta, defensem la creació d'una legislació prudent, mesurada i ètica de l'úter del lloguer, permetent el seu accés a aquelles pacients en les quals una causa mèdica demostrada així ho indiqui.
