Aquesta és la història real d'una família que va arribar a Barcelona IVF des dels Estats Units per iniciar el seu camí cap a la maternitat i la paternitat al costat del Dr. Raúl Olivares. Després d'anys marcats per la distància, l'espera i les dificultats per accedir a un tractament de fertilitat al seu país, van trobar a Barcelona una nova oportunitat per complir el seu desig de formar una família. A través d'aquest testimoni, comparteixen la seva experiència a la clínica, l'acompanyament mèdic i humà rebut, i l'emocionant retorn a Barcelona IVF, anys després, amb els seus fills.
Una història de coratge, distància i miracles — El nostre camí amb Barcelona IVF
Algunes històries d'amor comencen amb certeses. La nostra va començar amb un moment que semblava... imperfecte.
Tenia 39 anys quan el vaig conèixer: un home brillant, amable i atent que estava acabant el seu doctorat en Arquitectura a Milwaukee, Wisconsin. En aquella etapa de la meva vida, ja havia fet les paus amb la idea que la maternitat potser no formaria part del meu futur. Sempre havia sabut que m'encantaria ser mare, però també tenia una cosa molt clara: només emprendria aquell camí si trobava la parella adequada. I fins que el vaig conèixer, no l'havia trobada.
Però aleshores va aparèixer ell.
La nostra relació va créixer ràpidament, fonamentada en un profund respecte, rialles i somnis compartits. Però just quan començava a semblar una cosa permanent, la vida va posar distància entre nosaltres. Quan va acabar el doctorat, va tornar a la seva Türkiye natal, lligat a un compromís de vuit anys amb la universitat que havia donat suport a la seva formació. Vuit anys són molt de temps en qualsevol història d'amor. En la nostra, van ser monumentals.
Ens vam mantenir connectats a través dels continents, aferrant-nos a la convicció que allò que teníem era excepcional i mereixia l'espera.
Quan el seu compromís va acabar i finalment vam poder començar la nostra vida junts al mateix lloc, jo ja estava a finals dels 40. El rellotge biològic que tan sovint marca el calendari d'una dona s'havia silenciat. Havia fet les paus amb això. O almenys, això pensava.
Aleshores em va demanar matrimoni.
Quan el meu aleshores xicot es va convertir en el meu marit, vam començar a parlar del futur: no només del nostre, sinó també de la possibilitat de formar una família. Ell parlava de ser pare amb una esperança serena i constant. I en aquell moment, alguna cosa va canviar dins meu. Em vaig adonar que, si hi havia una persona amb qui volia criar un fill, era ell.
Vam començar a explorar les nostres opcions als Estats Units, però de seguida ens vam trobar amb dues barreres inamovibles: el cost i les restriccions per edat. Semblava el final del camí abans fins i tot d'haver començat.
Fins que va aparèixer un petit fil de possibilitat.
A través de la família vaig conèixer experiències d'èxit de FIV a Espanya. Aquella única història va encendre una espurna i aviat em vaig trobar investigant clíniques, llegint testimonis i permetent-me, amb cautela, tornar a tenir esperança. Aquella recerca ens va portar a Barcelona IVF i al Dr. Olivares.
El nostre primer contacte, una videoconsulta, ho va canviar tot.
Des de l'altra banda de l'oceà, a través d'una simple pantalla, vam sentir una cosa profunda: compassió, honestedat i experiència. El Dr. Olivares no va prometre miracles, però tampoc no va descartar els nostres somnis. Ens va acollir exactament en el punt on érem, amb un ànim fonamentat en el realisme. Era exactament el que necessitàvem.
El que va seguir va ser una col·laboració impecable entre el Dr. Olivares i la meva especialista en fertilitat als Estats Units. Junts van dissenyar un pla adaptat a nosaltres: acurat, estratègic i ple de possibilitats.
Vam avançar utilitzant l'esperma del meu marit i òvuls de donant a través de la clínica. I llavors va passar una cosa increïble: vuit blastocists viables i sans.
Vuit oportunitats. Vuit petits inicis. Vuit raons per creure.
Com que viatjàvem des de tan lluny i volíem maximitzar les nostres possibilitats, vam decidir transferir dos embrions cada vegada.
Febrer de 2015: negatiu.
Abril de 2015: negatiu una altra vegada.
Dos intents fallits. Dos trencaments del cor que van pesar més del que havíem imaginat. Cadascun portava esperança a l'anada i silenci a la tornada.
Vam fer una pausa. Vam fer el dol. Però no ens vam rendir.
El Dr. Olivares i la meva metgessa local ho van reavaluar tot. Es van fer ajustos: canvis petits però significatius, basats en la seva experiència i en la confiança en el nostre cas.
L'agost de 2015 va portar un avenç: una prova d'embaràs positiva.
Durant unes setmanes vam viure dins d'un somni. Cada dia se sentia fràgil, preciós. Ens vam permetre imaginar un futur que havíem tingut por de tocar. Però a les vuit setmanes, aquell somni es va trencar en una pèrdua.
Un avortament espontani.
És difícil descriure aquest tipus de dol: el que és real i invisible alhora, breu i, tanmateix, infinit. No vam plorar només l'embaràs, sinó també la possibilitat que finalment ens havíem permès abraçar.
I tot i així... encara ens quedaven dos embrions.
Dues últimes oportunitats.
El gener de 2016, vam fer de nou el viatge a Barcelona. Aquesta vegada hi havia una determinació silenciosa: no una esperança ingènua, sinó una cosa més profunda. Havíem passat prou per entendre els riscos i, malgrat tot, vam triar creure.
Vam transferir els dos blastocists restants.
I aquesta vegada... va funcionar.
No només un èxit fugaç, sinó un èxit que es va mantenir.
Estàvem embarassats.
Vam contenir la respiració durant aquelles primeres setmanes, en cada fita, en cada ecografia i amb cada batec tranquil·litzador. I aleshores, a les 32 setmanes i 1 dia, el nostre camí va tornar a canviar: aquesta vegada cap a una arribada inesperada, però preciosa.
Vam donar la benvinguda no a un, sinó a dos petits miracles perfectes.
Els nostres bessons van néixer prematurament, forts i decidits. Van passar quatre setmanes a la UCI neonatal: quatre setmanes d'observar, esperar i xiuxiuejar gratitud amb cada dia que passava.
I aleshores, així com així, van arribar a casa.
Sans. Feliços. Perfectes.
La prova que, de vegades, els camins més llargs porten als destins més extraordinaris.
No hi ha paraules que puguin expressar del tot el que Barcelona IVF —i el meravellós equip dels doctors Olivares, Rabanal, Grossman i tants altres— ens va donar. No només van guiar un procés mèdic; van ajudar a escriure el capítol més significatiu de les nostres vides.
Ens van donar una família.
I ara, el juliol de 2026, tornem: aquesta vegada no amb incertesa, sinó amb alegria. Portem els nostres fills de tornada al lloc on la seva història va començar de veritat. Sempre hem estat oberts amb ells sobre el seu camí cap a aquest món, i estan emocionats de conèixer les persones que van ajudar a fer-lo possible.
Caminar per aquells passadissos no com a pacients esperançats, sinó com a família, fa sentir que el cercle es tanca.
A qualsevol persona que cregui que el seu somni de tenir una família és fora del seu abast —per l'edat, la distància o altres circumstàncies—, si us plau, que sàpiga això:
De vegades el camí és més llarg del que esperàvem. De vegades et demana més del que creus que pots donar. Però de vegades... et porta exactament allà on sempre havies d'arribar.
Per a nosaltres, aquell lloc va ser Barcelona.
I gràcies a això, avui casa nostra és plena de rialles, amor i dos preciosos recordatoris que els miracles existeixen.
Aquesta història ens recorda que cada camí cap a la maternitat i la paternitat és únic, i que l'acompanyament mèdic i humà pot marcar la diferència. Descobreix com acompanyem les nostres pacients internacionals a Barcelona IVF.
