Fecundació in vitro Barcelona

La fecundació in Vitro està indicada en els següents casos:

• Obstrucció de les trompes
• Factor masculí que no es pot solucionar amb una inseminació artificial
• Reserva ovàrica baixa
• Malalties genètiques que requereixin un estudi preimplantacional
• Edat superior o igual a 38 anys
• Fallada d’inseminacions anteriors
• Esterilitat de llarga evolució

Per realitzar una fecundació in Vitro (FIV) cal fer un estudi previ amb les següents proves diagnòstiques:

• Analítica hormonal per analitzar la reserva ovàrica. Es pot determinar el valor de l’hormona antimul·leriana (AMH) en qualsevol moment del cicle o l’FSH i l’estradiol al 3r dia del cicle.
• Seminograma per valorar la qualitat de la mostra. Si la qualitat del semen és molt baixa, caldrà ampliar l’estudi andrològic amb altres proves addicionals.
• Ecografia ginecològica per descartar patologies de l’úter i dels ovaris. També s’utilitza per valorar la reserva ovàrica mitjançant el recompte de fol·licles antrals.
• Cariotips per descartar anomalies genètiques que puguin afectar l’embrió.
• Estudi de serologies per descartar la presència de malalties infeccioses transmissibles.

Durant el tractament es recomana portar una vida tranquil·la, evitant esforços importants, com ara fer esport. El dia de la punció dels ovaris s’ha de fer repòs domiciliari. També s’ha d’evitar tenir relacions sexuals durant tot el procés.

L’ideal és esperar que els ovaris tornin al seu estat normal abans de tornar-los a estimular per fecundació in Vitro. Es recomana esperar un parell de cicles abans de realitzar un nou tractament.

No hi ha cap límit en el nombre de fecundacions in Vitro (FIV), tot i que és poc freqüent fer-ne més de tres. És convenient valorar de nou el cas després de cada cicle en què no s’hagi aconseguit l’embaràs per determinar si cal fer més proves.

Els riscs més importants de la fecundació in Vitro es deriven de:

L’estimulació ovàrica: Arran de l’estimulació ovàrica es pot produir una síndrome d’hiperestimulació ovàrica a causa de l’excessiva resposta dels ovaris a la medicació. Actualment aquest risc és mínim, ja que es realitzen protocols individualitzats.

La punció ovàrica: Es poden produir hemorràgies, que solen autolimitar-se. Excepcionalment, és possible que calgui intervenir per solucionar-ho.

L’embaràs múltiple: La política de transferència d’un embrió únic està ajudant a reduir considerablement el nombre d’embarassos múltiples.

Per realitzar una fecundació in Vitro (FIV) amb bones possibilitats d’èxit hem d’obtenir un nombre suficient d’òvuls. Això s’aconsegueix sotmetent la dona a una estimulació ovàrica controlada mitjançant l’administració d’hormones en injeccions subcutànies. La pauta d’estimulació s’ajustarà de forma individualitzada segons la reserva ovàrica de la dona. Durant l’estimulació s’haurà de monitoritzar la resposta ovàrica mitjançant ecografies seriades fins que hi hagi un nombre correcte de fol·licles amb la mida adequada. En aquest moment es desencadenarà l’ovulació per, 36 h després, obtenir els òvuls.

A la majoria dels casos no caldran més de tres controls ecogràfics per poder programar l’obtenció dels òvuls.

La fecundació in Vitro en cicle natural s’indica en els casos de dones amb tractaments previs i molt baixa resposta en què es busca l’obtenció d’un únic òvul seleccionat naturalment. Aquesta opció té unes taxes d’èxit baixes i es reserva per als casos en què la pacient no accepta la ovodonació.

L’obtenció dels òvuls es realitza mitjançant una punció dels ovaris guiada per ecografia. Es tracta d’un procediment senzill que dura uns 10 minuts i que es realitza sota sedació. No és una tècnica dolorosa ja que la dona està adormida durant tota la intervenció. Com que és un procés ambulatori, la pacient pot tornar a casa a les poques hores de l’obtenció dels òvuls.

Per realitzar una fecundació in Vitro es pot utilitzar la mostra de semen de la parella o el semen d’un donant.

En cas d’utilitzar semen de donant, aquest es triarà segons el que estableix la Llei, preservant la màxima similitud fenotípica amb els pacients.

La forma més freqüent d’obtenir els espermatozoides és mitjançant masturbació el dia de l’obtenció dels òvuls. En els casos necessaris es pot utilitzar una mostra congelada prèviament.

Altres formes d’obtenció dels espermatozoides són l’aspiració testicular (TESA) i la biòpsia testicular (TESE). Les dues tècniques s’utilitzen quan no hi ha espermatozoides en l’ejaculat.

En cas d’utilitzar semen de donant, sempre serà mostra congelada.

La fecundació es realitza al laboratori després de l’obtenció dels òvuls. Les tècniques de laboratori per inseminar els òvuls són la FIV convencional, la microinjecció espermàtica (ICSI) i la injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides morfològicament seleccionats (IMSI).

Actualment, l’ICSI és la tècnica d’elecció per inseminar els òvuls en la majoria dels casos, sobretot si hi ha antecedents de fallada de fecundació o molt mala qualitat espermàtica.

Es recomana utilitzar l’IMSI quan hi ha una teratozoospèrmia greu o fragmentació de l’ADN espermàtic elevada.

En la resta dels casos, si tenim un bon nombre d’òvuls madurs, es pot plantejar utilitzar la FIV convencional.

Després de 18-21 h de la inseminació dels òvuls es comprova la seva correcta fecundació. Els embrions es mantindran en unes incubadores que els proporcionen les condicions ideals per al seu creixement. Aquestes incubadores poden ser convencionals o amb tecnologia time-lapse.

Diàriament s’anirà analitzant l’evolució de cada embrió fins al dia 5 de desenvolupament, en el qual es realitzarà la seva transferència a l’interior de l’úter. Aquest cultiu llarg de 5 dies ens permet seleccionar aquells embrions (blastocists) amb més capacitat d’implantar, augmentant d’aquesta manera les possibilitats d’embaràs.

La transferència dels embrions és un procediment senzill que no requereix ni hospitalització ni anestèsia. S’introdueix un catèter pel canal cervical per poder dipositar els embrions a l’interior de l’úter. Normalment es transfereixen entre 1-2 embrions, encara que la tendència actual és la de transferir un únic embrió per reduir els riscos d’embaràs múltiple.

És freqüent plantejar-se què es pot fer després de la transferència per afavorir l’embaràs. No hi ha res que es pugui fer addicionalment per augmentar les possibilitats d’embaràs, tret d’esperar que els embrions s’implantin correctament i dur un tipus de vida normal i relaxada.

Després de la transferència s’ha de continuar amb el tractament de progesterona iniciat després de la punció dels ovaris. Si tot va bé, l’embrió s’haurà implantat unes hores després de la transferència encara que no puguem saber-ho fins el dia de la prova d’embaràs.

Si després de la transferència embrionària queden embrions de bona qualitat, aquests es congelaran.

La transferència d’embrions congelats tan sols requereix un bon desenvolupament de l’endometri per part de la dona. Per això s’utilitza un tractament hormonal via oral o transdèrmica que s’administra des de l’inici del cicle. Uns dies després es comprova que l’endometri s’hagi preparat correctament i s’organitza el dia de la transferència.

Els embrions es descongelen el dia de la seva transferència. Si els embrions congelats són de bona qualitat i més encara si són blastocists, la seva taxa de supervivència és superior al 90 %.

Els embrions poden mantenir-se congelats fins que se’n decideixi alguna de les destinacions establertes per la Llei. El temps de congelació no afecta els resultats.